Per quarta vegada consecutiva, tornem a fer aquesta activitat amb el suport del Museu d’Història de Catalunya. Organitzada des del departament de ciències socials dels nostre centre, amb Marisa Soler com a professora d’Història, aquesta trobada mira d’aconseguir sembrar entre els alumnes l’interès per conèixer les vivències de la nostra gent gran, la qual ens possibilitat d’accedir a una història relatada i narrada de primera mà. A més, ells i elles han experimentat en carn pròpia períodes molt durs de la nostra història, com ara la tibantor de la II República, la violència de la Guerra Civil i la repressió derivada de la dictadura franquista.

A continuació, us resumim els punts més importants de la intervenció totalment desinteressada de cada savi/sàvia, amb la col·laboració que agraïm per endavant del coordinador del Museu d’Història de Catalunya Francesc Cardona, el nostre enllaç amb els nostres estimats savis:

Antoni Verdú

Aquest home del 1930 ens parla dels bombardejos i de les penúries de la guerra civil a Barcelona amb els seus ulls d’un aleshores curiós infant. No deixa de banda el món educatiu de la primera postguerra, de la repressió a nivell cultural, moral i lingüístic, ni els mitjans que feia servir el jovent per tal de poder-se escapolir d’aquestes normes tan asfixiants i restrictives. Per exemple, ens va comentar com el castellà era obligat, com s’impedia el coneixement d’altres cultures o idiomes, quan no se’ls menystenia directament, o la manera en que es descoratjava el pensar o tenir una iniciativa pròpia. L’”ordeno y mando” y el “lejos de mí la funesta manía de pensar” caracteritzaven aquesta retrògrada escola franquista. Per suposat, mai no hi va poder accedir a les ideologies, pensaments o posicions alternatives al règim dictatorial franquista. Amb tot, com a maquetista de llibres per una editorial barcelonina, va saber-se fer un món propi al marge de la grisor imperant.

En ell brilla la il·lusió per la llibertat, i la recerca d’un món millor, fet al qual ell ha contribuït amb les explicacions que ens ha ofert, tan ben trenades i amb tanta vivacitat.

Maria Rosa Arnalot

Aquesta barcelonina del 1931, ens mostra els horrors de la cruel guerra civil que li va tocar patir en carn pròpia quan tot just era una nena: l’escassesa d’aliments i recursos, la penúria generalitzada, els bombardejos, les mort, etc. Com a mestre, tot i rebre una educació pobra, esbiaixada i ,a més, en el cas de les dones particularment poc ben orientada, ella va saber crear-se un món propi, mitjançant lectures, coneixements i xarxes de contactes que ella, a poc a poc, va saber desenvolupar. Igualment, la seva tasca, conjuntament amb la de molts altres ensenyants, va fer que el franquisme s’anés estovant, tot essent erosionat per l’embranzida de les aleshores noves generacions, que en aquell moment, disposaven d’un esperit crític que, dissortadament, avui trobem sovint a faltar.

La seva intervenció va esperonar l’interès entre l’alumnat per conèixer la vida quotidiana escolar, de les dones, del món laboral, que tant han configurat els nostre poble.

Elena Egea

Aquesta noia del 1942 ens parla amb força i vigor des del seu compromís inequívoc amb la llibertat de totes les persones, i especialment de les dones. El seu testimoni ens permet endinsar-nos en una educació que marginava i arraconava les dones, adjudicant-los d’entrada un rol, del qual no se’n podien sortir, quasi esclavitzant-les. També ens va portar diversos documents originals de l’època, com ara cartilles de racionament, o quaderns d’escriptura, els quals van fer les delícies de l’alumnat, que s’hi acostava embadalit a contemplar-los. A pesar de totes les limitacions que va haver de suportar, el seu missatge és indefugible: a ella no la van poder doblegar i va ser capaç de realitzar-se a la seva manera.

Queda clar amb les seves paraules que, independentment de viure dins d’una gàbia tan opressiva com el franquisme, és a la nostra mà treballar per alliberar-nos i crear els nostres propis referents i evolució vital.

Roser Font

El testimoni d’aquesta castellonenca del 1940 és particularment corprenedor i dramàtic, d’aquells que talla l’alè. I és que ens trobem davant d’una dona que va néixer a la presó i allà s’hi va estar fins als 6 anys. Un món, el de la cruel presó franquista, en el que les execucions estaven a l’ordre del dia, en el que els gemecs, plors i patiments eren constants, en el que el silenci de la nit només eren intervals entre el soroll ininterromput de les cancel·les de les cel·les i passadissos que s’obrien i tancaven. Allà trobareu aquesta aleshores nena, que quan va ser alliberada, tenia por d’un simple gat, perquè mai no l’havia vist abans. Tot i no haver rebut cap educació a la presó, se les empescarà per aprendre a llegir, escriure i a fer operacions matemàtiques, aconseguint així escurçar les distàncies amb els infants que havien tingut una vida en llibertat.

D’anècdotes a la presó, ens en contava unes quantes, com ara que la feien servir de correu donant-li missatges, que portava als altres presos; o que en aquell món ella era la nineta dels ulls de molts dels penats i penades, rebent dolços i petits regalets. Fins i tot, ell s’adona de com cap als últims anys a la presó (1945-1946), la repressió s’alleugereix una mica, en produir-se la derrota nazi i feixista a la II Guerra Mundial, que va provocar la por entre els franquistes que també a Espanya es girés la truita.

Les seves paraules commovedores van impressionar el nostre alumnat, que li va fer unes quantes preguntes, que reflectien l’interès que havia sabut creat en ells i elles.

Josefina Piquet

Aquesta dona del 1934 ha estat una de les dones del 36. Ha sortit en nombrosos mitjans de comunicació  i té aquest aplom i manera de parlar d’una persona que està segura de les seves conviccions, i que des d’una posició conscient sap de la importància de la lluita per la llibertat.

Quan tenia 5 anys ha de marxar a l’exili, cap a França, enmig de bombardejos, d’un hivern dels d’abans (molt més fred que els actuals), i tot arribant a un país, França, que, bo i suposant que en ser una república governada pel Front Popular, rebria amb els braços oberta als republicans espanyols, que la va decebre per la seva inapropiada manera de tractar-los.

La reclusió en aquells camps de refugiats més propis d’animals, l’inici de la II Guerra Mundial, l’ensulsiada i derrota franceses i la subsegüent ocupació nazi, els intents de trobar-se amb el pare errant, tot plegat amanit amb brots de racisme i xenofòbia per part d’uns francesos condescendents amb el col·laboracionisme nazi, ens donen una imatge realment paorosa. A pesar de tot, finalment se’n sortiran, millorant significativament la seva situació a partir del 1944, amb la derrota nazi i l’alliberament de França per part dels aliats. Tot i que la tornada a l’Espanya franquista va suposar un cop molt dur, ja que quedava clar que aquella espanya estava a anys llum, en drets i llibertats, dels països de l’Europa Occidental de l’època.

Comptat i debatut, unes vivències d’una gran qualitat i densitat, que toquen molts aspectes que sovint oblidem que nosaltres també hem patit no fa tant de temps, com el de la xenofòbia, l’exili o el racisme.

Pere Basté

Heus aquí el degà dels savis, de la collita del 1922. Aquí ja veieu que la gent guanya amb els anys, es el que té la història, que com més grans, més en tens. Però això no li resta ni un bri a les seves intervencions, espurnes plenes de vivacitat i claredat expositiva.

Ell va viure la II República tot sent un vailet, però en té alguns records fragmentaris, com una mena d’impressions, d’aquella atmosfera en la que tot semblava possible, en la que somnis i malsons semblaven poder-se realitzar simultàniament. Però és a la Guerra Civil on, com a adolescent, dóna el millor de sí com a voluntari de la Creu Roja. Allà es dedicarà al rescat dels ferits, fins i tot quan el risc dels bombardejos no havia cessat del tot, o, pitjor encara, una bomba traïdora emboscada entre la runa d’un edifici qualsevol podia provocar una mortal explosió. Les seves lluites per arribar a temps a l’hospital, per mantenir el fil de vida del moribund, o per transfondre-li la sang que li era tan necessària, formaven part de les seves cuites diàries. Les notícies del front, la vida de la rereguarda, l’escassesa d’aliments i de béns, el soroll obsessiu dels bombardejos, la il·lusió i empenta col·lectiva a l’hora de construir els refugis... Tot això ens és explicat pel senyor Pere Basté.

El seu testimoni va despertar un gran interès entre l’alumnat, que es va fer palès en el gran nombre de preguntes que li van adreçar, i a les quals ell sabrà contestar de manera assenyada i intel·ligent.

Comptat i debatut, aquesta quarta edició del Consell de Savis al nostre centre ha estat molt ben valorada, i per això us deixem aquí el testimoni. I si en voleu més, en aquest web fet per alumnes del centre fa 2 anys ho teniu tot ben detallat: http://wisdomnews.blogspot.com/

Marisa Soler i Marcel·lí Valdés.

Capellades, a 7 d’abril del 2010.