El  25 de març vam fer una tertúlia-xerrada amb el director de cinema Manuel Huerga i la germana de Salvador Puig Antich, Carme Puig Antich, en relació a la pel·lícula Salvador, i als fets evocats en aquest film.

Primer de tot, dir que tots dos van venir desinteressadament, en haver estar contactats pel Marcel·lí Valdés, professor de Geografia i Història de l’IES Molí de la Vila de Capellades, i que els hi agraïm fondament aquest gest que han tingut envers el nostre centre, més sabent que l’han hagut d’encabir dins les seves ocupacions.

Segonament, vam aprendre moltes coses allà, però deixeu-me que em quedi amb la paciència, pedagogia i bonhomia del sr. Huerga, o amb la manera tan viva d’evocar les duríssimes condicions personals que va experimentar la Carme. Tampoc no hem d’oblidar que vam assabentar-nos de la connexió capelladina del Salvador a través de l’Oriol Solé-Sugranyes, conegut també com el “Che” català o com n’hi va haver de pintades en favor de Salvador i contra el seu assassinat legal.

Per últim, crec que aquesta pel·lícula i aquests fets, que tant ens han colpit, deixaran una petjada indeleble en la nostra comunitat educativa, així com una voluntat de continuïtat de cara al futur, per tal que una rememoració com la viscuda amb aquestes dues figures pugui continuar en un futur, reforçant el valor de la memòria democràtica, com a eina per evitar que se’ns pugui tornar a introduir l’esgarrifosa manca  de respecte als drets humans que hem viscut al llarg de diverses pàgines d’una història que, afortunadament, comença a tornar-se de color sèpia i  a allunyar-se d’un present que tots i totes volem molt més humà, millor i lliure.

La crònica de la xerrada que ens la va fer la Laura Torres, de 2n de Batxillerat.

Sr Huerga:

Manel Huerga ha trobat incòmode el fet de seguir pautadament unes preguntes així que ha preferit respondre-les saltejades a mesura que anava explicant i resolent dubtes de la gent.

Huerga afirma que la tasca documental va ser difícil i a l’hora de filmar la pel·lícula, s’havien de tenir moltes coses en compte, com ara el paisatge urbà (semàfors, senyals de trànsit...) per aconseguir l’ambient de 30 anys enrere. Fa una comparació amb les pel·lícules romanes dient que com que ningú de l’actualitat hi va viure, no hi ha tanta crítica amb el muntatge.

Assegura que en cap moment de la pel·lícula es mostra alguna preferència ideològica per part dels productors, simplement es reflecteix i reprodueix la condemna d’una víctima franquista, Salvador.

A nivell polític, molts representants del partits actuals van veure la pel·lícula i cap d’ells va respondre malament, com diu Huerga: “van quedar encantats”.

En la pel·lícula va poder introduir les 12 hores de l’última nit de Salvador, però realment la seva última hora la va passar amb el pare Manero per petició de Salvador, que no es volia confessar amb el mossèn imposat a la presó; el pare Manero ja el coneixia i hi tenia confiança. Tot i que Huerga l’anà a entrevistar, ell es negà a explicar el que Salvador li havia dit perquè era secret de confessió.

Huerga diu que per tal de mostrar els personatges tal qual eren i pensaven van haver d’entrevistar als funcionaris, familiars... volien plasmar la història real.

Sra Puig:

Carme Puig és una de les tres germanes que estigué amb Salvador la nit de les 12 hores.

Reconeix que primer ni ella ni les altres germanes estaven d’acord en fer una pel·lícula sobre Salvador quan Huerga els ho preguntà, però després de moltes xerrades i veure les bones intencions sobre la pel·lícula, van cedir.

Explica que el fet que el pare no prengués una actitud més protectora amb Salvador era perquè ell venia d’una mala experiència a la guerra i a més a més un any abans que tanquessin a Salvador, la mare havia mort; tots aquests fets van fer que el pare canviés molt la seva manera de ser. Però la Sra Puig diu que per lluitar ja estava ella i les seves germanes i entenia la posició del seu pare, que estava trist i sense esma de fer res, ell estava d’acord amb l’acció del seu fill però no ho podia fer saber per por a la traïció.

L’Oriol, l’advocat de Salvador, ja el coneixien. Aquest home creia plenament en la justícia i guardava l’esperança que indultessin a Salvador i per això no va recórrer a la fuga (que era molt perillós perquè llavors la policia dispararia a matar).

En el judici els militars anaven molt ben vestits, però Carme recorda els seu comportament i desinterès pel tema, assegura que era vergonyós veure’ls amb aquella actitud per jutjar si algú havia de ser condemnat o no.

Recorda clarament la tensió que es vivia els divendres esperant si es feia “l’enterado” (quan s’afirma la pena de mort i s’executa) o no. Justament la tarda de l’enterado ella havia anat a veure “Els 400 cops” i li explicà a Salvador en la nit de les 12 hores, tal i com es veu en la pel·lícula.

Les visites a la presó es feien dos dies per setmana, duraven 20 minuts i s’havia de parlar estrictament en castellà, si no era així sortia una veu poc simpàtica pe l’altaveu avisant-los i recordant les condicions, però és clar, era difícil parlar en castellà amb el seu germà si sempre ho havia fet en català.

El nombre màxim de persones que podien entrar eren 5 i van haver de demanar un permís especial quan anà el germà gran a veure’l, que venia expressament d’Estats Units, perquè en poguessin entrar 6.

Recorda i afirma el canvi de comportament del funcionari de la presó i és cert que jugava amb Salvador a bàsquet i el fet que el germà gran de Salvador fos psiquiatra i el fill de Jesús, el funcionari, dislèxies, els uní en certa manera. Van arribar a mantenir llargues converses a la presó que desperaren a Jesús dels seus ideals al veure que anaven a matar a un gran home. Així com a la pel·lícula es reflexa, l’actitud d’aquest funcionari a l’insultar l’encarregat de matar a Salvador i a la resta va ser castigada, el que no es mostra és que després l’enviaren a Eivissa a on fundà un sindicat de funcionaris. Carme recorda veure’l plorar desconsolat després d’haver matat a Salvador i haver pronunciat les següents paraules: “Salvador és immortal”.

Carme és la germana a la que l’encarregat de matar els condemnats li explicà a cau d’orella la manera com matarien al seu germà i assegura que en aquells moments li hagués fet una bona bufa, però es contingué; encara avui recorda a aquell home i la seva actitud malvada a l’explicar allò a una dona.

Respecte a una pregunta que se li ha fet referida a la informació que li donaven a la germana petita, Carme Puig assegura que li ho explicaven tot sense amagar-li res i el fet que no hi fos a la nit de les 12 hores era perquè Salvador no ho hagués pogut suportar, prou nerviós que estava que no deixava d’anar al lavabo.

Una de les esperances a l’hora de fer la pel·lícula era que reobrissin el cas i es fes justícia, però no va ser així.

Salvador sabia que l’atemptat que causà la mort de Carrero Blanco l’afectaria plenament a ell, els feixistes es venjarien amb ell per la mort del president.

Durant la tertúlia s’obrí un debat sobre la pena de mort i en sortiren opinions molt diverses.

Crònica de la sessió del "Consell de Savis". 24-2-09. (Laura Torres)

Sr. Isidre Torres

Va nèixer el 1923 i anava a l'Escola del Mar de Barcelona, sota la dictadura de Primo de Rivera. Durant l'èpcoa monàrquica l'escola era coeducativa.

En aquells anys, hi havia escoles tant públiques com privades, i el Sr. Torres era alumne d'una de les 12 escoles públiques que existien a Barcelona, en un moment en que el 50% de la població era analfabeta.

La jornada escolar durava tot el dia, des de les 9 del matí fins a les 5 de la tarda, amb esmorzar i dinar inclosos. Les vaances d'estiu duraven 2 mesos. Les úniques excusions que feien era anar al Palau de Belles Arts juntament amb altres centres educatius.

L'ensenyament era bilingüe, en català i castellà. Els alumnes que no rendien prou o que manifestaven una conducta inapropiada, eren castigats uns dies a casa, o no se'ls deixava fer exàmens o no se'ls passava de curs.

S'ensenyava religió, aritmètica, història de l'art... sobretot se'ls inculcava l'educació i la higiene. Els llibres de text eren de l'escola, amb una biblioteca d'on podies endur-te algun llibre a casa, i en aquest cas, el/la bibliotecari/cària passava a recollir-te'l.

Les classes van ser interrompudes pels bombardejos en diversos casos, i el Sr. Torres en va viure set; en tal situació, en sonar les alarmes corrien a refugiar-se. L'any 1937 una bomba caigué sobre l'escola destrossant-la juntament amb la biblioteca, llavors ell tenia 14 anys i va deixar els estudis per començar a treballar. L'escola es va traslladar a Montjuïc.

Sr. Pere Basté

El Sr. Basté (nascut el 1922) anà a l'escola Milà i Fontanals.

La seva família era republicana i quan tenia 14 anys esclatà la guerra, fet que el va induir a fer alguna cosa per tal d'ajudar, com ara anar a lluitar al front, però la família li ho va prohibir. Se'n recorda del primer bombardeig barceloní, el 13 de febrer del 1937, perpetrat pel cuirassat italià "Savoia", per tant va ser un bombardeig naval. Va afectar la casa Elizalde, i en Pere, encuriosit hi anà, observant que els que ajudaven a salvar els ferits necessitaven mans. Aquell dia, el fet tràgic esmentat faria que aquest vailet de 15 anys entrés al cos de voluntaris de la Creu Roja.

En Pere ens explica els tres grans bombardejos que va viure: el de la Catedral, Sant Feliu de Llobregat (on moriren 20 nens que s'havien refugiat a la sagristia) i el de Gran Via (que va destrossar des del Coliseu fins al carrer Balmes perquè una bomba impactà justament sobre un camió de trilita).

Un cop sonaven les alarmes avisant dels bombardejos, tot havia de parar excepte l'acció de la Creu Roja, que era decisiva en aquells moments. Es tenia calculat que els bombardejos es produïen cada tres hores, perquè era el temps que els avions trigaven a anar a recarregar el material necessari pel pròxim bombardeig.

Els rescats eren perillosos, ja que hi havia el risc que les parets i les bigues caiguessin en qualsevol moment.

Les institucions no podien pagar res als voluntaris, simplement els donaren un diploma i una medalla per haver col·laborat (que el Pere ens mostra, tot cofoi i orgullós, després de haver-la conservada curosament).

La Creu Roja estava molt ben coordinada amb altres serveis de protecció civil, Utilitzaven uns vehicles proporcionats pels russos i el material, com ara gasses i desinfectants, l'obtenien dels laboratoris.

Per últim, ens remarca que els bombardejos més devastadors van ser els causats per l'aviació italiana. Però fins i tot en aquells moments tan difícils, sempre hi va haver un espai per la solidaritat desinteressada.

Sra. Josefina Piquet

Els records de la Guerra Civil que conserva la Sra. Piquet són molt durs, ella era molt petita (nascuda el 1934) però és capaç de recordar-se'n com l'embolicaven amb matalassos contra la paret per tal de protegir-la.

Quan van haver d'exiliar-se, van haver de passar uns dies a l'estació ferroviària repetint l'escena dels matalassos, esperant que arribés el seu pare, membre de la CNT. Un cop el seu pare arribà, va ser dur separar-se dels braços de l'àvia que tant n'estava d'ella.

Arribaren a Figueres en camió i esperaren allà mare i filla que el seu pare tornés d'una lluita al front de la que no podia estar absent. Després d'esperar dies i dies, van patir alguns bombardejos, en un dels quals la petita Josefina quedà entre les runes; aleshores decidiren marxar cap a l'exili, tot i l'absència del pare. El camí el feren amb més persones per la muntanya, eren perseguits per avionsalemanys que els atacaven molt sovint i això li causaria molts malsons posteriors a la petita Josefina.

Un cop a França, eren uns sensepapers, arribant amb un aspecte brut i desnodrit, però que es podia esperar després d'un llarg i dur viatge a peu? No van ser ben rebuts a França aquests exiliats, eren vistos per molts com uns assassins o incendiaris... hi havia una campanya desfermada contra ells, esperonada per una quasi segura derrota.

La seva primera nit a França la van passar en un paller. La seva mare va aconseguir feina en un restaurant i a ella, que no podia estar a la cuina, la tancaven en una habitació; i si no ho volien acceptar, l'única opció eren els temuts camps de concentració.

En un d'ells van localitzar el seu pare, que va haver de realitzar treballs forçats, però finalment el 1941 tots tres van poder retrobar-se. El pare s'uní als antifeixistes i el detingué la GESTAPO. La mare de la Josefina s'oferí voluntària com a mà d'obra. Van poder així escapar de dues batalles.

Els donaven les pitjors feines, com ara construir carreteres, treballar al camp, fer de miners, etc. Els discriminaven i explotaven contínuament i ella sempre se sentí estrangera i cap francès l'acceptava com una més. La situació, però, canvià quan els nazis envairen França, rebent certa simpatia per part dels francesos, especialment a mida que la guerra avançava.

En els 10 anys que va passar allà com a estudiant aprengué llatí, francès, anglès, àlgebra, etc. però mai no va ser acceptada pels seus companys.

En definitiva, aquella experiència l'ajudà a ser forta. Reconeix que marxà de Catalunya vençuda, però tornà vencedora.

Sra. Roser Font

La castellonenca Sra. Font va nèixer el 1940 a la presó i allà s'hi va estar sis anys, amb una rutina d'execucions, maltractaments, vexacions i tortures.

Hi havia diversos tipus de presons, i ella estava en una de mixta, però homes i dones estaven empresonats en diferents zones i controlats per vigilants del seu sexe. El tractament que rebien les dones era menys dur que el dels homes, amb tot, eren apallissades o se'ls hi rapava el cap al cero.

L'educació a les presons era nul·la: la lectura estava prohibida així com qualsevol acció amb una finalitat explícitament educativa. No hi havia ni higiene ni sanitat. Els presos comuns tenien privilegis davant dels polítics.

Les comunicacions amb l'exterior es feien per mitjà de targetes  que venien a la presó i estaven totalment interceptades, la qual cosa feia que la gent se les empesqués per dir coses entre línies que els censors no podien veure, la Sra. Font se'n recorda sobretot d'una que envià la seva mare al seu fill.

La Sra. Font no estava d'acord amb l'acció de l'Església, perquè sovint feien de delators i traïdors en els pobles i ciutats, estaven al bàndol de Franco donant-li un gran suport al dictador; i els que no, eren afusellats o empresonats. A mesura que la II G.M. anava millor per als aliats, però, el tracte envers els presoners es va estovar, amb moltes menys execucions i no tantes vexacions.

La nit del 30 de març del 1946, el general Don Carmelo els va donar la llibertat(se'n recorda que a la presó les coses sovint tenien lloc quan era fosc). Ella tenia por a la llibertat, a l'exterior, perquè sempre havia viscut tancada i allà a fora qualsevol cosa la sorprenia.

En sortir es van refugiar a una vaqueria, a on va trobar gent hospitalària, i l'endemà es dirigiren a València, ja que al seu poble no podien tornar, perquè diversos franquistes intransigents els hi farien la vida impossible. A València la mare va ser desterrada, anant a Barcelona com a estació d'enllaç cap a l'exili, però no van poder escapar de l'Espanya franquista.

La temperatura de la presó anava totalment lligada a la de l'exterior, de manera que va passar estius calorosíssims i hivers molt freds; fet que va causar nombroses afeccions entre la població reclusa. Ella era considerada la "joguina o mascota" de la presó, i els presos anhelaven les explicacions i definicions de les coses que veia a l'exterior quan sortia a veure l'avia, ells es divertien intentant endevinar que era el que havia vist.

Com a conclusió, enmig d'una atmosfera sòrdida i hostil, va ser possible trenar relacions de cooperació i amistat i, fins i tot, forjar una personalitat capaç de superar una situació tan cruel i traumàtica com la viscuda per la Sra. Font.

Sr. Antoni Verdú

Nascut el 1931 a Barcelona, anà durant el franquisme a l'escola Milà i Fontanals, on estava prohibit tenir idees pròpies, sinó eres castigat, la religió era omnipresent.

Cada matí cantaven el "cara al sol", resaven el "Pare Nostre" i l'"Ave Maria"; el "Credo" el resaven els divendres a la tarda, quan feien història sàgrada. Els dissabtes resaven tot el dia.

S'ensenyava religió, la història dels reis espanyols i poca cosa més. Les escoles tenien nois i noies separats, essent un ensenyament segregat doncs.

D'idioma modern només hi havia un: el "castellano imperial" (d'acord amb la vigorosa expressió del Sr. Verdú). La religió catòlica i el descobriment d'Amèrica eren constantment recalcats. Va sortir de l'escola als 14 anys i, a part de les quatre regles aritmètiques, només sabia fer la regla de tres simple, pel que fa a les matemàtiques.

L'alimentació en aquell temps era pèssima i es fonamentava en un pa racionat i d'una qualitat molt deficient, patata bullida (molt freqüent en no tenir diners) i molt poca carn. L'alimentació era, en general, escassa i dolenta.

Festejar en aquella èpcoa no era pas fàcil, com a molt podies anar de bracet i les parelles joves eren molt vigilades. Ell mateix va haver de fer d'"espelma" nombroses vegades, quan la seva germana grans volia sortir amb el seu xicot, i allò feia que ell s'avorrís i que la parella controlada li agafés mania al pobre vailet.

Quan a restriccions, les noies les tenien totes, mentre que els nois eren més lliures, si més no, pel que fa a l'hora de tornar a casa.

Amb tot, però, el Sr. Verdú recorda aquell temps com d'una fonda grisor, amb moltes limitacions i controls; i amb molt poca llibertat, per la qual cosa l'avalua com un període genèricament parlant negatiu.